INTRODUCCIÓ

L'onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d'Estat
Català, junt amb d'altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar
una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L'acte, declarat il·legal,
se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui
repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica
(la primera, es documenta a 1897) d'un dels rituals i formes d'expressió
simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració
d'uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en
cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d'un dret i una
legislació pròpies d'autogovern modernes.

Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i
política els centenaris d'alguns esdeveniments polítics i socials
contemporanis d'aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per
citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986)
on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés
discutís sobre la normativa del català; la fundació de l'Orfeó Català (1891)
que al cap de cent anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l'Associació
per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles
primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l'assemblea
del mateix nom. L'any 2001 en canvi, en fer cent anys d'aquella convulsa
Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.

L'única efemèride de l'Onze de Setembre que ha estat recordada fou l'any
1996, en complir-se'n vint de la primera celebració de l'Onze de Setembre
permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la
comissió organitzadora (menys ERC, que se'n desmarcà) van acordar de
celebrar-ho amb els mateixos oradors de l'acte de 1976 a Sant Boi de
Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en
detriment de Barcelona on es prohibí el míting.

Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de
celebrar-ne l'aniversari. Els fets d'aquella primera Diada del segle XX, bé
per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes
(moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven
amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l'ombra
mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de
2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el
debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb
l'obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l'aniversari.

En aquest context, l'independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte
la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha
complert cent anys. L'avantatge que disposa és la seva continuïtat en el
temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu
estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos
fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del
recorregut centenari del moviment d'alliberament és l'aniversari del seu
emblema de combat: la senyera estelada.



»PER QUÈ EL 2008?

La data de 2008 triada per commemorar el centenari de "l'estelada" rau
sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem
sotmetre'ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es
comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja
que ni l'independentisme modern neix amb la creació de "l'estelada", ni
aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això
és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i
conservada, d'una "estelada" amb triangle i estel és de 1918, feta a
Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908.

Es tracta d'una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el
triangle a l'esquerra amb l'estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb
una estrella blanca a l'interior. La fotografia, feta a París, és de la seu
d'una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador
Díaz i Capdevila qui en 1922 se'l veié adoptant "l'estelada" tradicional,
vincle inequívoc amb la bandera de l'independentisme català.

L'any 2008 és alhora un data d'aniversari doble ja que el centenari de "l'estelada
original", coincideix també amb el quarantè del canvi de l'estel gestat
arrel del naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, l'any
1968. Aquest partit fou l'impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir
de les organitzacions que impulsà o que se'n derivaren. Deixant-nos-en
alguna que no reeixí, aquestes foren bàsicament el PSAN-provisional que
derivà en Independentistes dels Països Catalans (IPC), el col.lectiu
nord-català Nova Falç, escissió d'IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d'Esquerra
d'Alliberament Nacional); les candidatures d'Unitat Popular (CUPs);
Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT);
les organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i
Maulets; els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera Sindical
(COS); la coalició Catalunya Lliure i l'organització armada Terra Lliure.

El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja referents programàtics i
terminològics de qualsevol organització que es reclama independentista. El
propi terme "independentisme" (fins aleshores anomenat habitualment
"separatisme"), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent
implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però
inequívoca proclama d'"independència", com a terme clar i català de voler
ser un poble lliure.

La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l'hegemònica de l'independentisme
català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l'estel roig
recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita
de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d'alliberament
mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data
commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l'oportunitat
històrica per clarificar definitivament entre l'independentisme, arreu de la
societat catalana i al món sencer.



» MEMÒRIA HISTÒRICA

La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació
històrica prou importants com perquè l'independentisme ho tingui en
consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei
espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a
la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva memòria
històrica col·lectives amagades almenys des del franquisme. Cal que les
organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el seu paper
actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la historiografia
"oficial".

La història de l'alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el
seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És
important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d'aquelles
dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a
convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.

A més, la història de l'independentisme no és un fet del passat per a
recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l'actualitat,
la situació cultural i econòmica d'atzucac que viu la nació catalana
repartida per Espanya i França en diverses "comunitats", no és per un motiu
conjuntural sinó que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l'oprimeixen.

Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no
havia aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al
principat, almenys des de l'eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels
anys vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició
franquista. Cada dia més, l'independentisme creix per allà on els problemes
quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on no s'hi veu
solució. És per això que mostrant l'allà d'on venim podem dotar de més
arguments per aglutinar un major nombre de partidaris de la desconnexió amb
Espanya com a sol.lució definitiva de futur. La celebració del centenari i
de l'estelada i de l'independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar
a aquells que se'n senten representats i a tots aquells altres que se'n
podrien sentir.

Per aquest motiu s'ha creat enguany la Comissió del centenari de la senyera
estelada. Aquesta comissió, oberta i transversal, pretén impulsar diverses
activitats de divulgació històrica del que suposa cent anys d'independentisme
català al voltant de la seva icona més representativa. La seva voluntat és
la de produir en diferents formats, material pedagògic sobre l'origen de la
bandera de l'estel. Podem confirmar la re-edició del llibre Origen de la
bandera independentista de l'escriptor i historiador Joan Crexell i
properament, podrem anunciar altres projectes, encara en fase d'estudi. Al
mateix temps, la Comissió s'ofereix a coordinar i difondre qualsevol
iniciativa popular, local o comarcal que, a l'entorn de la bandera estelada,
es puguin dur a terme.

http://www.estelada.cat/main.asp?opc=1