Quan una persona es fa càrrec d'un lloc rellevant en qüestions de
responsabilitat política, social, empresarial o el que sigui se li
hauria de suposar una certa preparació, un cert nivell de competència
que per força hauria d'incloure un cert bagatge cultural; una certa
noció del món que l'envolta i un mínim de respecte per allò aliè, per
la manera de fer dels altres.

Per desgràcia, això avui dia ja no està tan clar. Dia a dia veiem com
càrrecs de totes les varietats, en tots els rams de l'activitat humana
es van omplint de trepes, d'arribistes que copen espais de
responsabilitat en funció d'intercanvis de cromos, de pagaments de
favors endarrerits o del nepotisme més descarat. Algú s'explica en
funció de què, si no, ministres, consellers, regidors i altres
espècimens de la política oficial van escalfant les cadires més
inversemblants en relació al que els propis (o a l'absència de)
currículums presumptament apunten?

L'últim repartiment de carteres en el govern espanyol en seria una
bona mostra: la nova ministra de la Guerra (la nostra benvolguda
legionària d'Esplugues), l'escaladora de partit i ara ministra
d'Igualtat o la reincident i fatxenda ministra de Foment en són casos
esclaridors; perquè no us penseu que insinuo res en la qüestió del
gènere recordarem en Joan Clos o en Francesc Baltasar. Aquest darrer
exemple, el del conseller Baltasar, i la seva resistència numantina en
el càrrec només s'expliquen per una qüestió de quotes i perquè el
govern de la Generalitat de Dalt és una suma de capelletes.

Doncs bé, quan algú orbita a aquests nivells i pixa fora de test d'una
forma descarada hom es pot qüestionar, de forma ben lícita, el per què
de la permanència en el càrrec de l'individu en qüestió. Malauradament
ara parlo d'algú que opera des de l'empresa privada i no se'n pot
demanar la dimissió (en el sector públic es pot demanar però tampoc hi
ha cap garantia d'èxit); com a molt se'n pot boicotejar el producte en
tant que consumidors (cada dia més; de ciutadans, cada dia menys).

Joachim Hunold, director d'Air Berlín, és un d'aquests. En una
editorial publicada a la revista que es reparteix entre els passatgers
dels vols de la companyia, l'individu en qüestió carrega contra la
nostra llengua mogut per una mena d'odi visceral i produït per una
invitació a l'ús del català efectuada per carta per part del govern
balear; no li demanaven que eliminés cap altra llengua, no li
demanaven que deixés d'utilitzar el castellà. Simplement li demanaven
que s'impliqués una mica més amb un territori on fa negoci i emprés
l'altra llengua cooficial en les seves comunicacions amb els usuaris.

Ja tenim el pecat. La resposta del director ha partit del menyspreu i
del cinisme més absoluts i la companyia ha fet pinya, de moment, al
seu voltant: són opinions personals però les compartim plenament i hi
barregem naps i cols: que per aquí a les Illes hi ha nens que no saben
parlar castellà, que això és culpa de que s'ha retirat la tercera hora
de castellà al Principat (!), que per culpa dels nacionalismes Espanya
s'ha convertit en un regne de taifes medieval, que l'espanyol ja no és
oficial a les Illes...

Si es descarreguen tants litres de bilis i no es rectifica, sinó que
altres responsables de la companyia es reafirmen en aquests disbarats
hi ha només dues solucions a l'actitud de la companyia: ignorància o
mala fe, o tot alhora. Si es desconeix la realitat lingüística dels
Països Catalans on hi ha una llengua pròpia que alguns milions dels
seus habitants intenten emprar amb normalitat com fa la gent
d'Hamburg, de Weimar o de Karlsruhe amb la seva, hi ha un problema
d'ignorància; si això s'intenta més o menys explicar i es respon amb
menyspreu, hi ha un problema de mala fe. Si es desconeix que el català
és una llengua, és un flagrant problema d'ignorància; si més o menys
t'ho expliquen i fas com si no ho haguessis après, hi ha un molest
problema de mala fe.

Si hom persisteix en la ignorància, és una mica imbècil; si la pròpia
mala fe no té cura, aleshores ets un malparit. En aquest cas, amb
ales.


Roger Prims i Vila


http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/

Vosotros si que sois unos buenos IMBECILES. Con la que esta cayendo y vosotros a lo vuestro a hacer
el Fascistoide.

QUE TE FOLLEN (con una caña rajada)




"Pinet" <Pinet***correu.vilaweb.com> escribió en el mensaje
news:2a708a6d-5425-4e46-8602-fb2d57848133***26g2000hsk.googlegroups.com...

Quan una persona es fa càrrec d'un lloc rellevant en qüestions de
responsabilitat política, social, empresarial o el que sigui se li
hauria de suposar una certa preparació, un cert nivell de competència
que per força hauria d'incloure un cert bagatge cultural; una certa
noció del món que l'envolta i un mínim de respecte per allò aliè, per
la manera de fer dels altres.

Per desgràcia, això avui dia ja no està tan clar. Dia a dia veiem com
càrrecs de totes les varietats, en tots els rams de l'activitat humana
es van omplint de trepes, d'arribistes que copen espais de
responsabilitat en funció d'intercanvis de cromos, de pagaments de
favors endarrerits o del nepotisme més descarat. Algú s'explica en
funció de què, si no, ministres, consellers, regidors i altres
espècimens de la política oficial van escalfant les cadires més
inversemblants en relació al que els propis (o a l'absència de)
currículums presumptament apunten?

L'últim repartiment de carteres en el govern espanyol en seria una
bona mostra: la nova ministra de la Guerra (la nostra benvolguda
legionària d'Esplugues), l'escaladora de partit i ara ministra
d'Igualtat o la reincident i fatxenda ministra de Foment en són casos
esclaridors; perquè no us penseu que insinuo res en la qüestió del
gènere recordarem en Joan Clos o en Francesc Baltasar. Aquest darrer
exemple, el del conseller Baltasar, i la seva resistència numantina en
el càrrec només s'expliquen per una qüestió de quotes i perquè el
govern de la Generalitat de Dalt és una suma de capelletes.

Doncs bé, quan algú orbita a aquests nivells i pixa fora de test d'una
forma descarada hom es pot qüestionar, de forma ben lícita, el per què
de la permanència en el càrrec de l'individu en qüestió. Malauradament
ara parlo d'algú que opera des de l'empresa privada i no se'n pot
demanar la dimissió (en el sector públic es pot demanar però tampoc hi
ha cap garantia d'èxit); com a molt se'n pot boicotejar el producte en
tant que consumidors (cada dia més; de ciutadans, cada dia menys).

Joachim Hunold, director d'Air Berlín, és un d'aquests. En una
editorial publicada a la revista que es reparteix entre els passatgers
dels vols de la companyia, l'individu en qüestió carrega contra la
nostra llengua mogut per una mena d'odi visceral i produït per una
invitació a l'ús del català efectuada per carta per part del govern
balear; no li demanaven que eliminés cap altra llengua, no li
demanaven que deixés d'utilitzar el castellà. Simplement li demanaven
que s'impliqués una mica més amb un territori on fa negoci i emprés
l'altra llengua cooficial en les seves comunicacions amb els usuaris.

Ja tenim el pecat. La resposta del director ha partit del menyspreu i
del cinisme més absoluts i la companyia ha fet pinya, de moment, al
seu voltant: són opinions personals però les compartim plenament i hi
barregem naps i cols: que per aquí a les Illes hi ha nens que no saben
parlar castellà, que això és culpa de que s'ha retirat la tercera hora
de castellà al Principat (!), que per culpa dels nacionalismes Espanya
s'ha convertit en un regne de taifes medieval, que l'espanyol ja no és
oficial a les Illes...

Si es descarreguen tants litres de bilis i no es rectifica, sinó que
altres responsables de la companyia es reafirmen en aquests disbarats
hi ha només dues solucions a l'actitud de la companyia: ignorància o
mala fe, o tot alhora. Si es desconeix la realitat lingüística dels
Països Catalans on hi ha una llengua pròpia que alguns milions dels
seus habitants intenten emprar amb normalitat com fa la gent
d'Hamburg, de Weimar o de Karlsruhe amb la seva, hi ha un problema
d'ignorància; si això s'intenta més o menys explicar i es respon amb
menyspreu, hi ha un problema de mala fe. Si es desconeix que el català
és una llengua, és un flagrant problema d'ignorància; si més o menys
t'ho expliquen i fas com si no ho haguessis après, hi ha un molest
problema de mala fe.

Si hom persisteix en la ignorància, és una mica imbècil; si la pròpia
mala fe no té cura, aleshores ets un malparit. En aquest cas, amb
ales.


Roger Prims i Vila


http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/

zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz


Pinet escribió:
> Quan una persona es fa càrrec d'un lloc rellevant en qüestions de
> responsabilitat política, social, empresarial o el que sigui se li
> hauria de suposar una certa preparació, un cert nivell de competència
> que per força hauria d'incloure un cert bagatge cultural; una certa
> noció del món que l'envolta i un mínim de respecte per allò aliè, per
> la manera de fer dels altres.
>
> Per desgràcia, això avui dia ja no està tan clar. Dia a dia veiem com
> càrrecs de totes les varietats, en tots els rams de l'activitat humana
> es van omplint de trepes, d'arribistes que copen espais de
> responsabilitat en funció d'intercanvis de cromos, de pagaments de
> favors endarrerits o del nepotisme més descarat. Algú s'explica en
> funció de què, si no, ministres, consellers, regidors i altres
> espècimens de la política oficial van escalfant les cadires més
> inversemblants en relació al que els propis (o a l'absència de)
> currículums presumptament apunten?
>
> L'últim repartiment de carteres en el govern espanyol en seria una
> bona mostra: la nova ministra de la Guerra (la nostra benvolguda
> legionària d'Esplugues), l'escaladora de partit i ara ministra
> d'Igualtat o la reincident i fatxenda ministra de Foment en són casos
> esclaridors; perquè no us penseu que insinuo res en la qüestió del
> gènere recordarem en Joan Clos o en Francesc Baltasar. Aquest darrer
> exemple, el del conseller Baltasar, i la seva resistència numantina en
> el càrrec només s'expliquen per una qüestió de quotes i perquè el
> govern de la Generalitat de Dalt és una suma de capelletes.
>
> Doncs bé, quan algú orbita a aquests nivells i pixa fora de test d'una
> forma descarada hom es pot qüestionar, de forma ben lícita, el per què
> de la permanència en el càrrec de l'individu en qüestió. Malauradament
> ara parlo d'algú que opera des de l'empresa privada i no se'n pot
> demanar la dimissió (en el sector públic es pot demanar però tampoc hi
> ha cap garantia d'èxit); com a molt se'n pot boicotejar el producte en
> tant que consumidors (cada dia més; de ciutadans, cada dia menys).
>
> Joachim Hunold, director d'Air Berlín, és un d'aquests. En una
> editorial publicada a la revista que es reparteix entre els passatgers
> dels vols de la companyia, l'individu en qüestió carrega contra la
> nostra llengua mogut per una mena d'odi visceral i produït per una
> invitació a l'ús del català efectuada per carta per part del govern
> balear; no li demanaven que eliminés cap altra llengua, no li
> demanaven que deixés d'utilitzar el castellà. Simplement li demanaven
> que s'impliqués una mica més amb un territori on fa negoci i emprés
> l'altra llengua cooficial en les seves comunicacions amb els usuaris.
>
> Ja tenim el pecat. La resposta del director ha partit del menyspreu i
> del cinisme més absoluts i la companyia ha fet pinya, de moment, al
> seu voltant: són opinions personals però les compartim plenament i hi
> barregem naps i cols: que per aquí a les Illes hi ha nens que no saben
> parlar castellà, que això és culpa de que s'ha retirat la tercera hora
> de castellà al Principat (!), que per culpa dels nacionalismes Espanya
> s'ha convertit en un regne de taifes medieval, que l'espanyol ja no és
> oficial a les Illes...
>
> Si es descarreguen tants litres de bilis i no es rectifica, sinó que
> altres responsables de la companyia es reafirmen en aquests disbarats
> hi ha només dues solucions a l'actitud de la companyia: ignorància o
> mala fe, o tot alhora. Si es desconeix la realitat lingüística dels
> Països Catalans on hi ha una llengua pròpia que alguns milions dels
> seus habitants intenten emprar amb normalitat com fa la gent
> d'Hamburg, de Weimar o de Karlsruhe amb la seva, hi ha un problema
> d'ignorància; si això s'intenta més o menys explicar i es respon amb
> menyspreu, hi ha un problema de mala fe. Si es desconeix que el català
> és una llengua, és un flagrant problema d'ignorància; si més o menys
> t'ho expliquen i fas com si no ho haguessis après, hi ha un molest
> problema de mala fe.
>
> Si hom persisteix en la ignorància, és una mica imbècil; si la pròpia
> mala fe no té cura, aleshores ets un malparit. En aquest cas, amb
> ales.
>
>
> Roger Prims i Vila
>
>
> http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/
>

> invitació a l'ús del català efectuada per carta per part del govern
> balear; no li demanaven que eliminés cap altra llengua, no li
> demanaven que deixés d'utilitzar el castellà. Simplement li demanaven
> que s'impliqués una mica més amb un territori on fa negoci i emprés
> l'altra llengua cooficial en les seves comunicacions amb els usuaris.
>

Aquí està l'error, se havia de demanar que suprimiss el castellan,
ja que el castellan ès més estranger que l'alamann a Balears.

Els balears que parlan castellan són esclaus, ja que ès la llengua del
amo.

Ès una manca de tacte per part de aquest alamann imposar el castellan
an els balears.






--

http://es.geocities.com/espanuelo3