La independència i la immigració
"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La
mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina
casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una
banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o
sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades
immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament,
no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots
pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins
i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan
virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que
l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots
els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com
l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a
Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els
més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de
col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els
altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar,
tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia,
d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30
anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida
sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a
començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu
Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del
país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem
resumir així: "els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som
senzillament catalans". I punt. Formem part d'una única nació: la catalana.
No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes
que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou
significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va
impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase:
"Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem
catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que
l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara
és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella
llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la
història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!)
dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar
en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un
català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a
esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment,
vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser,
sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment,
després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot
el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català,
pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el
futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no
només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur,
pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol
només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el
passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país
quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans
catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu
nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament
un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que
avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li
demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant,
sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a
veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil:
no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir
besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o
França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des
d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal
estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en
el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens
volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar
i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en
general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels
individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva
vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura
socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la
formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa,
per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest
sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de
forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i
actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de
forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un
entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el
farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers,
o centenars de milers. Què està fallant, doncs? Què estem fent malament?
Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat
propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar
mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on
treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la
societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents
deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la
al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa
ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo
invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota
aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts
que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua;
protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països
Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions
esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals,
d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català. (i no
acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la
independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria
afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius
els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és
convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar
d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua
és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat
diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament
català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o
d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la
llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i
sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la
manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís,
però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es
realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que
a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a
sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés.
Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si
ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria
parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria
adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó
només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de
debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si
no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els
rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran
una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més
natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en
tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores
en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i
diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és
senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma
continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma
natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar
tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè
no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les
conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a
assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres
pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no
només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral,
sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial.
Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre
justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a
diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i
aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi
tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que
justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant
la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es
necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter
guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor
i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts
acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van
venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també,
que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans
raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no
em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells
van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país
per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats.
Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper
durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a
l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i
entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a
la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral
d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que,
simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió
nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit
català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país
adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un
anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els
catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

http://www.catalunyaaccio.org/elnord...006/06/17.html