Els nord-americans i la independència de Catalunya

“Si voleu la independència, estarem al vostre costat, perquè es
tractarà d’un assumpte internacional; si voleu l’autonomia dins
Espanya, no tenim res a dir, perquè es tractarà d’un afer intern
d’aquest país”. Aquestes són les paraules adreçades pel presidentdels
EUA Woodrow Wilson a Francesc Cambó, les quals assenyalen de forma
clara i precisa quin és el camí per assolir la fita desitjada pels
catalans, la única que ha de permetre desfer-se del jou castellà que
els cenyeix el coll des de finals ja del segle XV: la independència.
És a dir, la sobirania de Catalunya passa, forçosament, segons
l’eminent polític liberal, per la internacionalització de la lluita
catalana per l’alliberament del seu país.

Cal recordar que el president Wilson fou guardonat amb el premi Nobel
de la Pau el 1919 com a conseqüència, entre altres actuacions, de
l’enunciat dels Fourteen Points, en els quals es feia declaració
explícita de les mesures que calia prendre per assegurar la pau a
Europa després de la Primera Guerra Mundial. La seva aplicació
justificaria la lluita del poble català com una necessitat material,
cultural i, sobretot, moral que s’havia satisfer. Tanmateix, d’aquests
catorze punts només se n’aplicaren quatre, una mancança que portà
inexorablement a la Segona Guerra Mundial.

El que, d’alguna manera i en tant que catalans, els concerneix
especialment d’aquests Fourteen Points és el cinquè, que diu: “El
lliure, obert i absolutament imparcial ajustament de tots els clams
colonials, ha d’estar basat en l’estricta observança del principi que
en la determinació de les qüestions de sobirania, els interessos dels
pobles afectats han de tenir igual pes que les reclamacions
equiparables del govern, la titularitat del qual haurà caldrà
determinar”.

Queda clar, doncs, que si els catalans van de la ma dels qui van voler
marcar el camí de la llibertat i la justícia, per a l’establiment de
la pau definitiva, com Woodrow Wilson intuïa, i no el dels que van
crear el marc adient per provocar la II Guerra Mundial amb el
demencial Tractat de Versalles [1], com Clemenceau, Lloyd George i
Orlando, en defensa de les pervertides pretensions del sempitern
nacionalisme esclusivista, podran mostrar al món sencer la justa
pretensió catalana i demandar-los el dret inalienable a ésser amos
exclusius del propi destí.

Han passat els anys, dues guerres i desenes de milions de morts, però
la situació no ha canviat gens, com ho demostren les diferents
posicions polítiques envers la independència de Kosovo: furibunda
oposició de Romania, Sèrbia, Grècia i Espanya, però acceptació plena
de la resta països de la UE; desacord de Xina i Rússia, però
recolzament ple i convençut dels EUA. Unes postures internacionals
aquestes que, per la pròpia internacionalització del conflicte i per
la naturalesa política d’aquells que hi ha a cadascun dels dos
bàndols, garanteixen que la independència d’aquest país és
irreversible i que el seu camí cap a la plena sobirania –l’Estat –
n’és un sense retorn.

La tasca dels catalans ha d’ésser, doncs, i sobretot, mirar al Nord i
parlar amb el Nord, per explicar-los qui son i que volen, perquè
aquesta nació també és el Nord.

http://www.racocatala.cat/forums/fil...ncia-catalunya

Pinet escribió:
> Els nord-americans i la independència de Catalunya
>
> “Si voleu la independència, estarem al vostre costat, perquè es
> tractarà d’un assumpte internacional; si voleu l’autonomia dins
> Espanya, no tenim res a dir, perquè es tractarà d’un afer intern
> d’aquest país”. Aquestes són les paraules adreçades pel president dels
> EUA Woodrow Wilson a Francesc Cambó, les quals assenyalen de forma
> clara i precisa quin és el camí per assolir la fita desitjada pels
> catalans, la única que ha de permetre desfer-se del jou castellà que
> els cenyeix el coll des de finals ja del segle XV: la independència.
> És a dir, la sobirania de Catalunya passa, forçosament, segons
> l’eminent polític liberal, per la internacionalització de la lluita
> catalana per l’alliberament del seu país.

Déjense de pamplinas y vayan a ayudar a los catalanes víctimas del
temporal, mucha patria de barretina pero a la hora de la verdad el
ejemplo de solidaridad que han dado es vomitivo, ¿dónde se han escondido
todos estos días los independentistas?, ¿ha habido por su parte alguna
iniciativa espontánea para ayudar a los damnificados?, ni se les ha
ocurrido, menuda mierda de patriotas.

Tiberio.